La Magnanimitat és virtut difícil de definir però necessària
per a la construcció de les grans obres de l’ésser humà. La veiem en els homes
que saben guanyar, en les dones que tenen la generositat moral de passar pàgina
dels grans afronts soferts. No la
trobarem mai en els perdedors ni en els
tramposos. Estem d’acord que Nelson Mandela fou un dels últims grans Magnànims
i tanmateix sabem que en Trump no ho serà mai.
Només els homes i dones que disposen d’aquesta virtut són
capaços de fer un canvi de paradigma, son capaços d’acceptar els propis errors
i d’emprendre nous camins o desfer les dreceres.
El Magnànim no posa mai la vanitat per davant ni els comptes
pendents. El Magnànim no exigeix mai un deute quan sap que el deutor no pot
pagar. El Magnànim sap esperar i sap convèncer
als seus perquè s’esperin.
Després d’aquestes eleccions i el resultat del vot, no podem
esperar magnanimitat de Mariano Rajoy per que és presoner de la deshonesta
incitació a l’odi als catalans per
guanyar vots Cinca enllà i de la
maquinària judicial engegada recurs rere
recurs. Ara no pot, encara que no hagués afinat mai la fiscalia, destruït els
ordinadors de Gènova o cobrat la nomina amb diner negre mentre perseguia
fiscalment a ciutadans desconeguts. Ara no pot. És captiu del tribunal suprem i
l’únic acte de Magnanimitat que li queda és la dimissió. No ho farà. No patiu.
De la Senyora Arrimadas tampoc en podem esperar. Tot i haver
guanyat les eleccions, no és una veritable guanyadora. Aquestes no eren unes eleccions
normals. No només per les circumstàncies excepcionals si no per que, de fet, els partits no havien de vendre un
projecte polític si no que havien de postular-se com a defensors de dues
posicions. L’únic que ha fet C’s és capitalitzar la veu d’un dels bàndols. Ha
guanyat entre els seus però no la contesa electoral.
Als qui sí son guanyadors del que estava en joc el 21D,
Puigdemont i Junqueras, és fa difícil demanar-los-hi. La càrrega de mala baba
que han de portar a sobre ens fa difícil de pensar als homenets que ens llevem
cada dia aviat, que puguin exercir
aquesta virtut.
A pesar del seu èxit, Puigdemont serà detingut quan torni i
la justícia (amb minúscula) seguirà el seu procés per fer li l’acció
impossible. A pesar del gran èxit,
Junqueras no serà excarcerat. Lamentablement seguirem havent de suportar
el relat manipulat, forçat i escandalós del difunt Fiscal Maza (Déu tingui a sa
Glòria) i suportant informes de la Guàrdia Civil que en lloc d’atestar fets
emeten judicis de valor, judicis polítics i valoracions del tipus delictiu. On
s’ha vist!
I amb tot, bò i la situació, guanyadors i tractats amb
indignitat, és d’ells de qui per a la construcció d’una república justa, solidària
i de progrés esperem la Magnanimitat.
La Magnanimitat de caminar cap a la república sense
trepitjar. Poc a poc, esperant que una molt més gran majoria, convençuda per el
bon fer a l’administració de la cosa pública, respectuosa d’una classe política
neta de corrupcions i amb polítiques que estimulant l’emprenedoria i atenent
als més desafavorits doni igualtat d’oportunitats, validi (o no) el projecte de república.
Esperem la Magnanimitat per que si no directament, donin
instruccions clares als qui els substitueixin, d’assentar-se a negociar amb
fermesa però amb paciència, de no mirar enrere, de no fer retrets però no
retrocedir ni un pam.
Vàrem arribar a la Dui, pensant que jugàvem a escacs. No era
una partida. Escriure la història és generosa perseverança. És incansable labor
de pedagogia. És la valentia de no acontentar als teus avui. És fer que només
els necessaris es quedin pel camí. És feina d’homes i dones Magnànims.
