El moll de la CUP

Llegint la tarda de Reis (i Reines) a en Salvador Cardús i a en Lluís Foix  a La Vanguardia i avui a Juan Cal al Segre em penso que cal dir més clar que ja és hora de posar els peus a terra i tornar a treballar des de la realitat si de debò volem una Catalunya millor.

Sí. Ja ho sé. Fins hi tot el meu germà m’estarà escridassant !Unionista! sense deixar-me explicar. Com aquell culé que titllaven de “merengue de merda” només perquè deia que el tiqui taca d’en Pep ja  li començava a cansar.

El procés ha estat un tsunami originat en el terratrèmol de la estupida , curta de vista i electoralista posició del PP a l’aprovació de l’Estatut i l’onada es va anar fent grossa amb els vents de la crisi, del mal finançament de la Generalitat (i de la mala gestió financera arrossegada del tripartit), de l’èxit dels Onzes de Setembre magistralment organitzats per la ANC i l’absoluta incapacitat de l’estat i de l’establishment per copsar que el que estava succeint no era una efímera cabrejada, sinó una extensa i profunda reflexió sobre la necessitat de divorciar-se.

Vet aquí que la gran onada s’ha estavellat al moll de la CUP abans de fer-ho com era previsible contra e penya-segat de l’Estat Espanyol i d’una Unió Europea entestada en evitar el contagi de les altres regions sensibles i que mai hauria permès un Procés per collons, per sobre d’unes lleis que justes o no, son les vigents i acceptades per la comunitat internacional.

El President Mas hauria pogut optar per a ser l’escullera que hauria laminat l’onada a l’alçada d’un consens segur però va escollir surfejar-la  a una altura on les darreres eleccions han demostrat que ni hi ha consens suficient ni tan sols una majoria sòlida. La història potser aclarirà per quines raons ho va fer i no sóc dels que pensen en raons podrides.

El fet és que ara, en batre l’onada, no quedaran ni les despulles de CiU.   Tot i que ERC creixi amb vots dels cupàires i convergents indepes, difícilment arribarà a l’ombra de JuntsxSí.   Ho saben en Jonqueres i Tardà i per això, després de tres mesos de lleialtat encomiables, aposten per el pas al costat del President en funcions.

Però tornem a l’alçada òptima de la onada. Aquella que sí que sumava,  si no el consens sí la majoria qualificada de més del 70%. Aquella que abraçava als qui

-          Creuen necessària una nova forma de finançament similar al Cupo Basc o que d’alguna manera limiti la solidaritat obligatòria en la línia dels Landers alemanys.

-          Creuen necessari garantir el respecte de l’estat a les institucions, a la voluntat i a la llengua dels catalans

-          I que creuen necessari un referèndum a l’escossesa per determinar quants ciutadans estan definitivament per un divorci amb Espanya i definir a partir d’aquí si cal, la reforma de la Constitució.

La desfeta de CDC i la disgregació de vots en l’espectre que va des de Unió a Reagrupament, i no cal dir que la terra que ha deixat cremada la família Pujol, fan molt difícil que Mas assumeixi el lideratge d’aquesta àrea de consens capaç d’ establir ponts amb les forces emergents d’esquerra, amb els socialistes, amb ERC i encetar un nou període de diàleg amb les forces unionistes que no tenen intenció ni es veuen encara empentades per una majoria qualificada que ha quedat difosa per l’actitud rupturista que ha foragitat a Unió i als sobiranistes de Podem.

Així és que si no hi ha una decisió inesperada de la CUP que permeti seguir surfejant a Mas fins al penya-segat que ens deixarà on som ara però amb el doble de blaus al cos, les noves eleccions ens poden portar a un panorama de desfeta moral del procés i amb una aliança PP-PSOE a Madrid de la que no ens aixecarem en deu anys. I francament no crec que amb eleccions al mars hi hagi temps de recompondre un lideratge “de peus a terra” necessari del centre dreta català. Però està clar que caldrà tornar a començar, i caldria fer-ho  des de una posició que sumés prou per fer front a la recentralització que ens ve a sobre.